El protagonisme de l’èxode menorquí


Laura Bañón CiutadellaUn mínim d’un miler de persones de les Illes es van haver d’exiliar el 1939, després de la Guerra Civil, per les seves idees republicanes. David Ginard i Féron, doctor en Història per la UIB, oferirà les claus d’aquest èxode polític en la conferència que oferirà avui, a les 20 hores, al Cercle Artístic de Ciutadella, que presentarà l’historiador Miquel Àngel Casasnovas.Hi va haver exiliats d’arreu de les Illes Balears?Sí, per descomptat. El que passa és que els mallorquins, els eivissencs i els formenterers tingueren molt més difícil sortir de les seves illes que els menorquins a causa de l’evolució de la guerra. En termes comparatius, l’exili menorquí fou el més important de les Balears.Com es produí l’exili dels republicans menorquins? Menorca va ser republicana fins al febrer de 1939, llavors passà a mans franquistes per una combinació d’ocupació militar des de Mallorca, sublevació de la guarnició de Ciutadella i rendició pactada. Uns 500 republicans pogueren fugir en els vaixells “Devonshire” i “Carmen Picó” gràcies a les gestions del cònsol britànic a Mallorca. I a on anaren?La majoria d’aquests refugiats acabaren als camps del sud de França, però des d’allà molts passaren després a altres països d’Europa i d’Amèrica. Hi hagué un nucli que quedà a Algèria, com l’antic batlle de Maó, Francesc Pons Carreras, que morí el 1943 a Bikardem. Tot i que va ser una evacuació catastròfica, molta gent amenaçada va poder fugir; sobretot els que residien a Maó, Es Castell i Sant Lluís. No obstant, molts no van poder fugir o ni tants sols ho van intentar perquè pensaven que no els passaria res i van patir la repressió.Quines van ser les rutes de sortida i com van poder sortir?Els de Mallorca ho tingueren molt complicat. Els pitiüsos ho tingueren un poc millor perquè hi hagué un breu període republicà durant l’agost-setembre de 1936 i molts fugiren a València. Una part d’aquests mallorquins i pitiüsos passaren a França quan caigué Catalunya, el febrer de 1939. Els menorquins protagonitzaren l’èxode principal, però al final tots es retrobaren als camps de refugiats del sud de França. Quines van ser les destinacions?Els principals nuclis foren França, Mèxic, Veneçuela, i Argèlia, però trobam gent a gairebé tots els països d’Amèrica Llatina i, fins i tot, a Estats Units, les Filipines o la Unió Soviètica. Els illencs, van mantenir-se units a l’exili? Van continuar amb la seva activitat política? La majoria se centraren a reconstruir les seves vides perquè les possibilitats de desenvolupar una acció política efectiva eren escasses. De tota manera, per exemple, el 1944 un grup de socialistes menorquins reconstituïren a Carcassona (França) el Comitè Provincial de les Joventuts Socialistes Unificades i editaren un número de la revista “Adelante”. A Argentina, Uruguai i França hi havia grups d’emigrants econòmics mallorquins que ja durant la guerra recaptaren diners per a la Menorca republicana. Hi va haver algun dels republicans illencs amb un paper destacat a l’exili?Hi hagué exiliats balears que tingueren un paper destacat en les organitzacions de l’exili; per exemple el republicà Antoni M. Sbert, el socialista Ignasi Ferretjans, el comunista Joan Antoni Palerm o el llibertari Bernat Pou. Es pot recordar el protagonisme d’algun menorquí?Dins l’àmbit de l’activisme polític jo destacaria Francesc Carreras Reura, que s’establí a Mèxic on fou director del periòdic “Izquierda Republicana” i secretari de l’Ateneo Salmerón. També destacaria Josep Caules i Juan, que residí a Tolosa de Llenguadoc i participà de la direcció del PSOE. O Jordi Benejam, dirigent del PSUC i després del Moviment Socialista de Catalunya. O Liberto Callejas, que era un anarquista molt important a nivell d’Estat, havia estat director de “Solidaridad Obrera”, i a Mèxic continuà dirigint periòdics llibertaris. Llavors hi ha algun militar molt destacat, com el maonès Vicenç Guarner, que a Mèxic va escriure llibres i articles propugnant la formació d’un exèrcit català.Van mantenir la cultura pròpia?Jo diria que fou un dels aspectes més destacat de l’exili republicà balear. Entre els que marxaren hi havia un nombre considerable de mestres, periodistes, escriptors, científics i artistes. Alguns mallorquins com Francesc de Sales Aguiló o Antoni Maria Sbert foren dinamitzadors de primer ordre d’entitats clau de la resistència cultural catalana a l’exili. De l’exili científic vull recordar el metge ciutadellenc Ignasi Ponsetí Vives, que encara viu als Estats Units. Dels pedagogs destacà l’alaiorenc Joan Comas i Camps, on a Mèxic va publicar estudis sobre prehistòria i antropologia. Hi havia moltes dones exiliades? La participació de la dona a l’exili republicà ha estat invisibilitzada, amagada. Entorn d’una quarta part dels exiliats balears de la Guerra Civil foren dones. En general varen tenir un paper clau en la reconstrucció dels espais domèstics dels refugiats i foren sovint les que millor conservaren els vincles amb la llengua i la cultura originàries. Quin era el seu perfil?La majoria de les exiliades marxaren per acompanyar els homes, però també n’hi hagué moltes que fugiren per causa de la seva pròpia activitat política durant la guerra. És el cas d’algunes menorquines que havien militat a Mujeres Libres, Mujeres Antifascistas o Unión de Muchachas i que a l’exili foren dirigents destacades de les organitzacions femenines antifranquistes. Es pot citar el cas de Margalida Vila, que a França participà a la direcció de la Unión de Mujeres Españolas, o de Luisa Redondo, que va ser directora de la revista antifeixista “Mujeres Españolas”, a Mèxic. I de les dones que desenvoluparen una tasca professional cal no oblidar Margalida Comas, que fou professora de biologia a Anglaterra.Com va ser el retorn?L’exili de 1939 duia associada, com és lògic, la idea d’una repatriació més o menys immediata, els exiliats pensaven que tot era provisional. La realitat és que la majoria dels exiliats moriren als països d’acollida, però des del decenni dels quaranta i fins als anys vuitanta hi hagué un degoteig constant d’exiliats que retornaren. Per exemple, Fernando Rubió i Tudurí va tornar després de la Segona Guerra Mundial, i Deseado Mercadal i l’exgovernador civil Francesc Carreras Reura ho feren a la dècada dels cinquanta. Molts d’exiliats a Argèlia tornaren en els anys seixanta. I naturalment, n’hi hagué que esperaren a la mort del general Franco o que vingueren en els anys noranta per passar aquí els darrers dies, com Miquel Amantegui, l’ex batle comunista des Castell. Quin és el pes de l’exili dins la història contemporània de Balears? Jo diria que és un exemple més de què la societat balear dels anys trenta era plural. I l’impacte dels exiliats retornats en la transició democràtica no va ser gens menyspreable; a les eleccions de juny de 1977 a Menorca hi hagué tres candidats a senador que eren antics exiliats o emigrants econòmics.

FUENTE: Diario Menorca, versión digital, 23/01/2009
http://www.menorca.info/menorca_info/v4_1_2/index.php?tsx=noticia&idnx=8132